Més que hotels
Lluís Permanyer
Els hotels són molt rellevants i és molt encertat que mereixin una posició destacada. La majoria va triar punts força cèntrics i va enlairar edificis de di-mensió enorme que no podien passar inadvertits, i, si eren alçats en un xamfrà, encara era millor. L’hotel és un lloc de recepció per als de fora, la qual cosa contribueix a donar-hi més categoria si hi desfilen visitants d’allò més famosos, sense oblidar fins i tot monarques. L’hotel també és un lloc de trobada per als ciutadans, on es trenen i perfeccionen les relacions socials amb motiu de celebrar-hi festes d’allò més variades o altres actes, com, per exemple, els culturals.
Els italians van ser els qui primer van introduir l’aventura empresarial de l’hotel de categoria quan encara manaven les fondes. Va arribar després el mo-ment que un Francesc Cambó amb visió internacionalista i grandiloqüent va prendre la iniciativa d’aconseguir la concessió d’un Ritz a Barcelona: considera-va que aquí mancava un establiment d’aquell nivell mundial. Va ser un encert.
El lloc sempre ha estat decisiu per als hotels. Al principi, a mitjan segle XlX, la Rambla oferia una situació immillorable: a prop del port i llavors la millor via pública sense cap mena de competència. Després, la categoria es va desplaçar a l’Eixample.
La pretensió d’exhibir el luxe no solament afectava, com és lògic, la façana, sinó també la decoració interior, que reflectia el gust i l’estil de l’època. Amb motiu de la reforma de l’Hotel España, es va contractar l’acreditat arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que no va dubtar a incorporar-hi dos artistes de primera categoria: el pintor Ramon Casas i l’escultor Eusebi Arnau. Aquell con-junt artístic preservat és ara l’atractiu més apreciat, fins i tot pels barcelonins.
