Restaurant històric de Barcelona. Des del 1958 està regentat per la família Agut Manubens. El secret del seu èxit rau en la seva cuina tradicional.

NIVELL DE CATALOGACIÓ 

El Restaurant Can Culleretes forma part del CATÀLEG DEL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC, HISTÒRIC-ARTÍSTIC I PAISATGÍSTIC DELS ESTABLIMENTS EMBLEMÀTICS DE LA CIUTAT DE BARCELONA elaborat per l’ajuntament de Barcelona l’any 2016. Ho fa en la CATEGORIA E2: ESTABLIMENTS D’INTERÈS 

RESSENYES HISTÒRIQUES 

1857

Domingo Jovell

La primera referència documentada la trobem a El Consultor. Nueva guía de Barcelona, en la qual consta com a Chocolatería.

 

1881

Ignacio Pujol

Consta com a titular de la xocolateria probablement ja ho era molt abans. El 1885 passa al seu fill Joaquín.

 

1902

Tito Regás

Adquireix el negoci, que passa a funcionar com a xocolateria i restaurant. Du a terme la primera gran reforma del local.

 

1950

Antoni i Rosendo Jaumà

Miquel Regás, el fill d’en Tito ven el negoci als germans Jaumà, que el regenten un quant temps sense gaire fortuna.

 

1958

Francesc Agut i Assumpció Manubens

Amb aquest matrimoni, el restaurant viu la seva època d’esplendor, que continua ara amb la tercera generació.

 

Si bé només ha estat possible documentar l’establiment a partir de l'any 1857, Miquel Regás, antic propietari, recull en les seves memòries com Joaquim Pujol li transmet oralment la data fundacional del negoci, que situa cap al 1786, com de fet figura al capcer de la porta. Sembla que originalment estava situat en la porteria d’un antic convent, on s’oferien xarops, mató i crema de Sant Josep. Durant el segle xix, el negoci es trasllada a un local de la plaça de Sant Jaume fins que finalment s’instal·la a l’actual ubicació del carrer d’en Quintana. A l’Anuario del Comercio del 1906 se’n fa publicitat per primer cop com a «chocolatería y restaurant Casa Culleretas».

 

LA HISTÒRIA DE CAN CULLERETES SEGONS LES MEMÒRIES DE TITO REGÀS, UN DELS ANTICS PROPIETARIS BASADA EN LA TRANSMISSIÓ ORAL.


La història de Can Culleretes no està totalment documentada, com acostuma a passar en aquesta mena d'establiments; sí, però han quedat rastres orals, alguns dels quals han estat transcrits, com, per exemple, a les memòries de Miquel Regàs, un dels antics propietaris. 

Joaquim Pujol constitueix un graó fonamental en la primera etapa. Va ser ell qui va proposar de vendre Can Culleretes a Tito Regàs, pare d'en Miquel Regàs; tanmateix, tot seguit s'en va penedir. Corria l'any 1890. I va ser precisament ell qui va contar els detalls de com va començar aquella aventura. 

L'àvia de Pujol era portera d'un convent situat fora muralles. La porteria era al costat mateix de l'entrada principal i, els dies festius, se li va ocórrer posar unes tauletes i oferir unes begudes i alguns queviures per berenar; tot plegat sense, com és lògic, cap mena de pretensió. En resum, només orxata o xarop; mató o crema, sempre acompanyat amb una cullereta. 

Relata l'arquitecte Bonaventura Bassegoda qui, a finals del segle XIX ja es perfilava com un fi comentarista de la Barcelona antiga, que l'origen del nom tenia a veure amb el fet que abans es feia servir només culleres de fusta i que va ser el primer lloc on. en canvi, eren de metall. 

Jo em quedo amb una altra interpretació. Aquelles taules eren allargades i s'hi podia enquibir més o menys una desena de clients. El cambrer cada vegada es mostrava més enfeinat i, en anar a carregar al taulell i trobar buit el pot d'alpaca platejada destinat a contenir le culleretes netes, escridassava a les que rentaven: "Noies, culleretes!". I això es repetia i repetia. La cantarella va acabar fent gràcia a la parròquia, que en va donar peu a la dita popular: "Anem a Can Culleretes". 

El secret de l'èxit, no hi ha cap mena de dubte, era el mató que, amb amor i manetes, aconseguia aquella àvia. 

Miquel Regàs explica, amb el seu llenguatge peculiar, la recepta, que, com es veurà, no oferia cap mena de complicació: "Ametlles picades molt fines, amb aigua, es feia la llet d'ametlles, i amb sucre, un bocí de pell de llimona i un trosset de canyella, barrejant-hi a temps un poc de midó, es feia que arrenqués tot just el bull. es posava la pasta a les matoneres i, un cop freda, sortia el mató rígid i lluent". 

Un dia els frares es van cansar d'aquell ambient a la porta conventual, i van dir prou; potser també perquè ja s'hi aplegava massa gent i feien gatzara. Ella es va traslladar llavors a la plaça Sant Jaume xamfrà Jaume I; en fer-se aviat petit el local, va anar a parar al carrer Quintana. 

La nit de 1895, Quimet Pujol va prendre per fi la desició de vendre. I Regàs escriu que li va comentar que llavors es complien cent anys dels matons al convent. Per tant, la dat del començament de tota la història seria 1795. Altres en canvi, la fan començar el 1740. En qualsevol cas, l'establiment del carrer Quintana sempre ha exhibit la data fundacional de 1786.

Durant el període que va ser propietari Quimet Pujol, es va produir un parell d'anècdotes de signe ben diferent, que val la pena recordar. S'hi va presentar un homei va encarregar com desdejuni un entrepà de botifarra i un altre de sardines de llauna. L'esposa de Pujol li va comentar que era divendres sant; llavors ell li va replicar que precisament per aquesta raó volia menjar allò. Ella es va negar a servir-l'hi. Era Francesc Ferrer i Guàrdia. Una colla d'escriptors i intel·lectuals van anar a celebrar la conferència molt brillant que acabava de pronunciar el prehistoriador fracès Cartailhac; li van oferir un sopar. A les postres, es va servir l'especialitat de la casa: una gran platerada de crema catalana ornamentada tot el voltant amb clavells de debò. El savi Antoni Rubió i Lluch, amfitrió i president de l'Institut d'Estudis Catalans, que teniauna gana proverbial però que, al mateix temps, patia una miopia considerable, es va servir una ració de "tot". I tot seguit no va esperar ni un segon per empassar-se una gran cullerada: la boca se li va omplir de crema i també de clavell! Impertorbable, es va empassar aquell conjunt heterodox mentre deixava regalimar per la galta una "furtiva llacrima". 

Durant l'època Regàs, a més d'una renovació ornamental feta per Jaume Llongueres, s'hi va penjar tres grans pintures murals de Francesc Tey i s'hi va posar uns formidables plafos ceràmics de Xavier Nogués, carregats d'ironia. Van ser uns anys en què el restaurant va gaudir d'una popularitat extraordinària, que es va mantenir inalterada fins l'esclat de la guerra incivil. Regàs, llavors, va haver de fugir. 

Durant el franquisme, va caure en un descrèdit considerable, i s'hi menjava molt malament. El 1950 es va quedar el negoci Antoni Jaumà, cuiner, i el seu germà. 

Per sort, l'hi van comprar Francesc Agut, nebot del restaurador Agustí Agut, qui havia estat el seu mestre i la seva dona Sussi Manubens. Van saber donar-li la volta com un mitjó, que bona falta li feia. Van fer la carta, va afinar la cuina, van ajustar costos i van aconseguir que en poc temps es convertís en un establiment de referència per als artistes, escriptors i per a les personalitats culturals del moment. Per exemple, el violinista Costa, el mestre Toldrà, el compositor Mompou, el torero Mario Cabré, el periodista Sempronio, els pintors Puigdengolas, Muntaner, Abelló, Balanyà, Créixams o Planas Gallés, el ninotaire Castanys, l'editor Miracle, el ceramista Llorens Artigas. Alguns que venien de Madrid, també hi feien cap, com l'escultor Ángel Ferrant. Aquest ambient afavoria l'organització de penyes. I, per descomptat, no hi mancaven els estrangers. 

Havia passat, doncs, a ser un restaurant d'anomenada, enriquit amb personalitat, una atmosfera càlida i simpàtica, on es podia anar sovint gràcies a uns preus d'allò més raonables. 

Després van entrar en joc le filles, Montse i Alícia, acompanyada aquesta per Bernabé Martínez, el seu home, qui va agafar la responsabilitat dels fogons. Darrerament ha entrat en joc la generació següent; el futur, doncs, el tenim assegurat.

 

ELEMENTS D'INTERÈS 

Exteriors 

L’accés a l’establiment està emmarcat per un moble de fusta encaixat en el portal. Disposa d’una llinda amb un treball d’ebenisteria notable, amb relleus de garlandes de fruits i un medalló central oval amb el nom de l’establiment i la data de fundació inscrita. L’entrada a l’interior forma un vestíbul amb una porta vidriera centrada i amb dos laterals fixes, de les mateixes característiques, a cada costat. 

Interiors 

Malgrat les nombroses reformes i modernització de les instal·lacions, es conserven diversos mobles d’època, tres grans pintures murals i alguns dels arrambadors ceràmics que hi havien. En un dels salons es conserva, com a motiu decoratiu, l’antic rostidor de pollastres. 

Aquest establiment forma part de la Ruta dels Emblemàtics, la guia en línia dels establiments emblemàtics de Barcelona.